Entrada destacada

miércoles, 13 de enero de 2021

De qui és el dilema?

    LILIANA ARROYO MOLINER
    LILIANA ARROYO MOLINERDoctora en sociologia, experta en transformació digital i impacte social, Esade


    Cada dia trobo més persones que es plantegen què hi fan a les xarxes socials, especialment després d’haver vist el documental The social dilemma. Està precipitant moltes converses sobre les empreses que es lucren a base d’atrapar-nos entre notificacions i continguts. Ho fan, a més a més, persuadint-nos en el pla més visceral. El documental ve a destapar-nos coses que en realitat ja sabíem: algunes perquè les experimentem cada dia, d’altres pels escàndols de venda de dades o les interferències en processos democràtics. Res del que mostra és nou, però la diferència és en qui ens ho explica i com. 

    Fa temps que segueixo la pista de Tristan Harris, l’instigador del film. Va estudiar informàtica a Standford, on va especialitzar-se en disseny i persuasió. Va fundar una empresa que més tard compraria Google, on va intentar aplicar -sense èxit- principis ètics a tot el que desenvolupaven. Va sortir-ne frustrat i amb l’objectiu de fer obrir els ulls a tot el sector. Des de llavors s’ha guanyat el sobrenom de “la consciència de Silicon Valley”. De fet, que els nostres mòbils facin el recompte de quantes hores passem davant la pantalla i en quines aplicacions ho devem en part al moviment que va crear amb Time Well Spent. La seva missió avui és corregir una tecnologia que ens deshumanitza i decantar la balança cap a tecnologies que ens permetin connectar de forma sana i lliure, en què les plataformes deixin de doblegar les nostres voluntats a canvi de beneficis. 

    El darrer moviment i el més sonat ha estat crear aquest docudrama per on desfilen diversos exdirectius penedits d’haver creat el botó del like, els algoritmes de recomanació i pantalles infinites, o haver edificat un model de negoci basat en la nostra atenció. El reguitzell de testimonis són majoritàriament homes d’entre 35 i 45 anys, tecnòlegs formats a la Universitat de Stanford. Entonen pràcticament a l’uníson un mea culpa estèril, a menys que el propòsit fos simplement exposar-nos els seus remordiments. Un moment memorable és quan -atenció, espòiler- un d’ells expressa que, malgrat haver-ne inventat i saber perfectament com funcionen els mecanismes de persuasió, no se’n pot escapar. 

    Acompanyen el discurs demonitzador dels protagonistes amb economistes, psiquiatres i figures del sector tecnològic reconegudes per la seva militància en contra de les xarxes socials. A estones és com si fos un documental d’ells i per a ells, amics que han deixat de fumar i volen convèncer els altres que també ho facin. De fet, un d’ells confessa que es van inspirar en el model de les tabaqueres. 

    El paper que reserven als espectadors és el d’espantar-se i pràcticament fugir corrents, sobretot quan ens mostren amb píndoles de ficció com es tradueixen les confessions dels expersuasors en les vivències d’una família dels Estats Units. De la part fictícia i sobretot del personatge del Ben (el fill mitjà), cal rescatar que ens ajuden a veure que el que és digital és real en les seves conseqüències. També aporten una representació molt gràfica del fet que els algoritmes no són neutrals, sinó que els programen persones i hi projecten els seus biaixos. El director, Jeff Orlowski, ha explicat com van crear una tríada de controladors en una sala d’hologrames i botons al més pur estil Inside out.

    Així doncs, The social dilemma és un docudrama necessari i pertinent, però tal com ens el mostren li sobra autolamentació, dedica massa temps a la denúncia i poc espai a la proposta. La diversitat racial i de gèneres brilla per la seva absència i obvia que les desigualtats també separen els qui poden sortir-ne i els qui no. Un excés de sensacionalisme en la part fictícia el fa efectista però no mobilitzador. El principal problema, però, és que es concentra en una ínfima part del problema. Carrega contra les xarxes socials i ho fa des de Netflix, el més semblant a un banquet etern de capítols que es reprodueixen l’un darrere l’altre. Un exemple més del lucre que competeix amb la nostra son i que arriba amb una agenda ideològica concreta. 

    L’autèntic dilema social no és desactivar-se les notificacions del mòbil o sucumbir-hi. El problema és com redrecem una economia en què el peix més gros es menja tots els altres. La qüestió és com ens protegim del xantatge emocional d’unes plataformes que ens desdibuixen, ens segmenten i ens posen a la venda. El que voldríem és que la innovació tecnològica fos inclusiva i responsable. I sobretot, un cop hem vist el potencial de connectar-nos i compartir, sentim la urgència de recuperar la promesa d’un espai digital lliure i franc. 


    lunes, 27 de abril de 2020

    Sabeu què és el sexting? Pràctica sexual que consisteix en enviar de manera consentida fotos o vídeos amb contingut sexual sobre si mateix/a una altra persona. Disfruteu-lo! 

    #XXSS #prevencio #pantalles #sexting #TIC #RedesSociales #Cornellà


    miércoles, 1 de abril de 2020

    Ús de pantalles a revisió (mode confinament)


    Després de dies de confinament... ja amb un xic de perspectiva, a estones prou lúcides, parlem de pantalles, que aquests dies són alguna cosa més que pantalles.
    El confinament obligat per les mesures derivades de la pandèmia, ens ha encaixat dins una situació que no esperàvem viure. Les professionals, a distància del nostre terreny d’intervenció, però connectades a la feina, seguim treballant en la prevenció (sobretot dels usos de pantalles) i ens preguntàvem quines serien les respostes a les noves necessitats socials. 
    Però... Quines són les noves necessitats?
    Davant la urgència, la pressa, l’emergència, la incertesa... han sortit, com bolets a la tardor, tot de pautes per famílies, guies de salut emocional, consells específics per tractar amb adolescents... no hem tingut temps d’analitzar l’impacte social, familiar, acadèmic, econòmic, personal... I ja estem donant consells? 
    Escrivim des de la voluntat de no generar quelcom contraproduent per al benestar, tant dels adolescents, com dels adults (no estic fent el que toca, no ho estic fent bé, no es compleix l’horari, no hi ha suficients límits – quins són aquests límits? No en tinc ganes...). Tot ens ha sobrevingut d’una forma dràstica i amb el bombardeig constant dels mitjans, les xifres, els contagis, les defuncions, la incertesa pel futur, la salut, la família... sembla difícil que n’hagi de sortir quelcom fruit de la serenor, quan de moment tot és nou per totes i ningú en té ni idea de confinaments, ni de fórmules per a confinaments. Siguem humils. 
    I si posem sentit comú? Diuen que és el menys comú dels sentits, però és aquell que ens permet no perdre el nord davant d’adversitats i emergències, que no ens guiï la pressa o la por, no ens oblidem que aquí, els patiments son bidireccionals, pels nostres fills i filles i per nosaltres.
    Nova fórmula per a tractar amb els i les adolescents? Nova manera de gestionar les emocions que vivim tant intenses? Recepta màgica per a no sentir-se angoixat/da aquests dies? Doncs no. 
    Tornem on érem? Doncs allà mateix. 
    Tenim davant una situació de convivència imposada. Serà des del vincle i les relacions afectives que podrem aconseguir que la convivència es pugui relaxar, sigui suportable, agradable i amable per tothom. Llavors, la resta, acaba fluint. Necessitem que flueixi per un benestar comú, i aquest és el nostre objectiu. Potser l’important és que totes estiguem bé.
    I entre totes les coses amb les que “hem de bregar” amb les i els adolescents, nosaltres n’hem escollit algunes:
    Els conflictes
    Hi són i hi seran. Que siguin per coses veritablement importants. Que no es converteixin com a excusa per justificar l’ús de pantalles i l’evasió. Dosifiquem les energies!
    M’enfado – em retiro a l’habitació – jugo o miro (mòbil, netflix, peli...) – com que estic enfadat/da – allargo i hi passo el dia. 
    Si no troben motius per sortir de l’habitació, serà bastant probable que hi passin més hores del compte. Els adults fem alguna cosa en això? A què estem contribuint? A entrar o a sortir de l’habitació?
    Les habitacions tancades
    El seu espai, el seu confinament personal. Potser els adults utilitzem un espai molt més gran de les cases, ells/es no habiten tant per les cuines, els menjadors.... a mínim que s’hi sentin còmodes o no tinguin altre lloc on estar. Si els hi respectem el seu espai vital serà més fàcil que en algun moment sentin la necessitat de sortir. Aprofitem aquestes sortides per convidar-los a “comentar”, “abraçar”, “tirar-nos a sobre”, “demanar l’opinió”.... i a estones rebrem feedback, i a estones rebrem “no em ratllis”, però anirem rebent. No ens oblidem que els adults, podem sortir a comprar de tant en tant.
    Les pantalles
    Un gran moment. De fet, vivim en el confinament de les pantalles. El protagonisme el tenen en gran part les pantalles: la distracció i l’oci, les converses, les notícies, les relacions, l’institut, la feina, la solitud, la companyiales ganes, el descobriment, la curiositat, la informació, la desinformació, els fakes, la procrastinació....
    Quina sort passar aquest confinament amb les pantalles. O us penseu que els que estem fent teletreball el podríem fer sense elles? Els adolescents, podrien estar connectats (si ho fan) amb els profes? Amb els amics? Com la resposta és clara, serà més fàcil un acostament proper per poder entendre quina relació tenim tot@s plegats amb les pantalles. A part,  si transitem per les seves dinàmiques i ells per les nostres, també veurem en què inverteixen i en què invertim el temps, i serà més fàcil animar-los  a connectar-se per altres coses que no sigui només el referent a les seves distraccions i a convidar-los a fer activitats offline. 
    Abans de preguntar-nos si hem de reduir el temps que passen amb el mòbil, siguem curoses doncs el mòbil ara més que mai suposa el seu contacte social, les seves necessitats comunicatives i d’expressió emocional. No oblidem que en aquest temps de confinament, els i les adultes també n’estem sortint beneficiats de les pantalles i els/les adolescent s’emmirallen en nosaltres.
    Els sentiments compartits
    No esperem que ens preguntin com estem, com ens sentim. Però se’ns passa pel cap explicar-los en algun moment com estem? Tampoc és “habitual” que ens ho expliquin ells/es, ja que compartir sentiments queda restringit als iguals: “estic ratllat, agobiat...”. 
    Si ja no es feia abans del confinament, què ha canviat ara? El temps. Tenim tot el temps, pràcticament les 24 hores per a anar trobant espais per a parlar-ne. Potser les primeres vegades, la resposta serà un monosíl·lab ,ipotser les segones també, i les terceres....potser ens podem agafar a un “estic avorrit”... i  estirar el fil. I potser algun dia, sortirà una frase de sentiments compartits. Benvolguda la paciència i les ganes. Com diu en  Jaume Funes: Necessiten ser estimats/es però no ho manifestaran mai que ho necessiten.
    Els deures, les recuperacions, els profes
    Tema estrella. Va. Que tinguin un horari de treball, s’asseguin cada dia en aquest horari, facin les tasques de l’insti, que ho facin bé i aprovin. Així de fàcil, oi?
    La incertesa també la tenen aquí. Com acabarà aquest curs escolar? Com passaran de curs? I els que tenen recus, com les faran? I els de la selectivitat? I si no faig els deures? I si no en tinc ganes? I si estic motivada i els faig tots super bé? I si estic desanimada perquè aquest tancament desanima a qualsevol? I si ja ho estava abans del tancament i ara ho estic més? 
    I resulta que ara ho han de fer lluny de l’espai escolar, els que estaven motivats i els desmotivats. 
    I a sobre, tot amb pantalles. Estan fent deures o què coi fan? Faran de tot, ja ho sabem.
    Només faran els deures, les tasques i els dossiers si tenen ganes de fer-los. L’alumnat que no està motivat, els costarà encara més. Tant de bo la comunitat educativa que hi pensa i es preocupa ho encomani a la que no ho fa, i tingui en compte que cadascú necessita coses diferents, ara més que mai.
    Pot ajudar: animar-los a fer-ho al seu ritme, rebaixant  pressió i exigència, que consultin, que demanin ajuda (encara que ho sàpiguen tot i tot estigui controlat), i també els hi podem dir que entenem que no en tinguin ganes, que nosaltres també estem així, a estones. I que la situació excepcional, en algun moment, acabarà.
     I una pregunta que aniria bé que tots ens féssim.. i si perden un curs, què passa? Defensem els seus drets, oblidem-nos del paradigma normatiu, dels zeros, de les notes, encoratgem-los a aprofitar un temps que no és perdut. Com diu la Dolors Freixes: Som una escola de vida, i la vida ha canviat. Estem vivint un moment històric que ens posa a prova i al límit personal, i col·lectivament.
    Potser podem “aprofitar  les nostres pantalles adultes” per explicar al professorat què, com a mares i pares... família, no ens està resultant fàcil i fem, molts cops, el que podem per ser-hi, acompanyar, animar...no som mestres. Agraïm que s’estiguin esforçant per a que els/les adolescent segueixin un “curs diferent”. Potser també els farà pensar sobre què poden demanar al seus alumnes, quines feines recomanen, obliguen... exigeixen i tot serà més portable, fluirà millor... 10 equacions? Exercicis avorrits d’ortografia? Exercicis complexes? O creativitat, exercicis que tinguin en compte els sentiments, tasques motivadores? Segur que per als profes tampoc és fàcil, també és nou per a elles i ells. Totes, tots hem de ser flexibles i comprensius. Ara mes que mai. 
    No exigim ni demanem als nostres adolescents allò que no som capaces d’aplicar nosaltres, i si estem rígids i intransigents, potser també toca deixar-se anar una mica i gaudir d’alguna cosa, tant de bo escollim gaudir dels nostres fills/es, malgrat tot. 
    Mai havíem estat tant a prop dels adolescents, tanta estona i amb tanta intensitat. La idea és sortir-ne reforçats, buscant allò que ens apropi, que faci que els punts, a estones, es trobin i puguin ser moments de descoberta, de mirar i entendre amb atenció, el detall, amb ganes, amb la intenció de trobar-nos i pensar: que bé, estar confinats junts. 

    Ai!!! Havíem de parlar de pantalles.....

    Referències:
    Jaume Funes, psicòleg, educador i periodista
    Llibre: Estima’m quan menys ho mereixi... perquè és quan més ho necessito  http://jaumefunes.com/

    Dolors Freixas, mestra d’educació infantil de l’Escola Cooperativa El Puig

    martes, 4 de febrero de 2020

    El transtorn per videojoc. Com detectar-lo i què fer.


    https://www.infobae.com/tendencias/2018/06/28/trastorno-por-videojuegos-lo-que-los-padres-deben-saber-para-detectarlo-y-que-hacer-al-respecto/